Se’ns ha anat volant, ha decretat unilateralment la seva llibertat, sense demanar permís i de la única manera que podia fer-ho. Perquè ja no aguantava més. Com diu la Mariana, mare del Rodri, infatigable lluitadora per la reparació d’una enorme -i ara, sense remei, irreparable- injustícia, “Patricia era un ángel que necesitaba sus alas para volar, y ustedes se las cortaron”. Per això són culpables d’assassinat, per això sou culpables: perquè la Patri necessitava volar, com a esperit lliure que era, però ja no tenia ales…

“Ustedes” són policies, polítics, jutges, periodistes, la infàmia i vilesa condensada d’un sistema decrèpit, podrit, fètid. Moltes vivim les seves runes amb pesantor, a la Patri ja l’esclafaven, per això ha volat. No sabem si al cel, però el cel plorava mentre la recordàvem al carrer. Amb el mateix negre que acostumava vestir, potser el negre de la foscor quotidiana que vivim i ella va viure fins a dir prou; de segur el negre que subverteix la tristor que ens neguem a viure, el negre alegre de la llibertat que tard o d’hora vencerà, el color amb què el nostre foc tenyirà les seves runes. “A todo cerdo le llega su San Martín”.

“Ustedes”, vosaltres, sou còmplices, culpables d’anorrear la vida de cinc joves fins el paroxisme de fer a la Patri decidir que així no valia la pena. Amant de la vida hi ha renunciat quan aquesta, per a ella, ja no era tal.

Ha volat però ja no tenia ales sinó alienant i aclaparadora rutina. Dins un túnel que se li va fer inacabable i cada cop més fosc, com una llum que s’extingeix poc a poc. El que no s’extingirà és el foc de la nostra ràbia, l’amor per la nostra companya. Ja no tenia ales perquè les hi vau tallar. Sou culpables. El nostre odi, la nostra ràbia, la fúria es dirigeix contra vosaltres. Pel nostre amor a ella.

Després del foc, la cendra, la cendra de la Patri, la nostra cendra. Que la cendra imprimeixi el seu rostre en cada racó de la nostra memòria i del món que construïm. Que el foc destrueixi construint, construeixi destruint, i que la cendra parli.

Que la terra et sigui lleu, que el cel plori, nosaltres cridarem, amb ràbia i amor “Patri t’estimem! Ni oblit ni perdò!”.